No fotem cagarela!!

Ja hi tornem a ser. Passats els plaços corresponents, finalment se'ns ha presentat un model de finançament català. I, com era d'esperar, no ens estar bé.
El "bo" de Zapatero s'ha empescat la metodologia d'entrevistar-se amb tots els presidents de comunitats autonòmiques per demanar el seu parer sobre quins punts inclourien en el nou model estatal. D'aquesta manera, tenint en compte que la resposta d'aquella part d'Espanya que rep més del què dóna serà continuista, "il fenomeno" es cobreix d'aliats que, sinó al temps, tornaran a la vella disputa de definir els catalans com "insolidaris". Per això, com més temps passi, pitjor. I, ai senyor, a Catalunya el tema temps no el controlem prou bé. Són tres que decideixen, un radical i l'altre supeditat a "il fenomeno", més un tercer que sostenibiliteja. I no es posaran d'acord. Ara ja diuen que ERC vol presentar un model totalment nou, basant-se en cada punt de l'Estatut (que, per recordar-ho, és una llei orgànica que no s'està complint desde fa mesos... m'agradaria saber què passa amb les altres lleis orgàniques que no es compleixen..), i el PSC diu que millor partir de la proposta última. No. No es posaran d'acord! I mentre, l'oposició reclamant transparència, i sensibilitat. No. No es posaran d'acord!.
Desde fora, no sé vosaltres, però sembla una broma. Quan et diuen, el dia 27 de desembre, que abans de final d'any hi haurà una proposta de finançament que complirà l'Estatut, o quan el tripartit ens assegura que no en deixarà passar una "aquesta vegada" (perquè n'hem deixat passar alguna, abans?), o quan sents dir tantes coses de l'Estatut que penses que deu ser un text totalment ambigu, o quan, o quan...
Passarà temps... i el què s'obtindrà no agradarà a tots. Segur!! I som tant burros, que mentre la gan part d'Espanya ens vagi titllant de "insolidaris" (que això mereix un altre escrit), aqui no serem capaços de fer un front comú per plantar-nos davant d'"il fenomeno" i dir-li que ja n'hi ha prou. Que aquest tema ens preocupa a tots i que hi ha una llei que ens recolza. Que donarem el què toqui i sigui just, però que volem seguir endavant i evolucionar com a comunitat autònoma puntera. Que tenim molt per donar, però que ens falten els recursos que ens pertoquen. Ja no és un tema de nacionalisme català. És un tema de drets. Un tema de progrés. Un tema d'agafar el món i cridar ben fort que els catalans, en això, anem plegats... Ah, amic!! però no!! ...En comptes d'això, aquests que ens representen aprofitaran qualsevol divergència per criticar al veí. I així uns als altres. I tot per un vot més. Ja fa temps que la política ha deixat de ser vocacional. Almenys per la majoria. I com a negoci, un vot més implica balanç positiu. I, pel què es veu, aquest vot només es pot obtenir a partir de la critica. I en això ens em convertit. En un país on tot s'ha de criticar, on s'ha de trepitjar per guanyar terreny, on l'acceptació pública de la idea de l'altre no està ben vista (per bona que sigui aquesta). I això comporta que es trigui temps a prendre decisions que, de tota manera, segur que seran criticades.
Jo, escèpticament, crec que això s'acabarà com moltes coses es deuen haver acabat. Dinar ben regat entre els d'aqui i els d'allà, jo et dóno si tu m'acceptes, i el poble....bé, aquest no hi serà al dinar.

L'enigma del demà

Ja fa temps que pensava en escriure, a poder ser diàriament, la meva opinió sobre alguna de les moltes notícies que ens arriben a través dels diferents mitjans de comunicació.
Una opinió personal, potser una mica crítica.
I és que avui en dia, sembla que tancar-se per reclamar un dret, sortir al carrer amb pancartes per exigir responsabilitats a qui se li pugui exigir, i, en definitiva, anar en contra d'un civisme teòricament modèlic, comporta un cert rebuig social que titlla al personal en qüestió d'anti-sistema, i d'interferir en la tranquilitat de la resta de la civilització. I aqui és on entro jo. Realment estem tots tan tranquils? Tothom està d'acord amb el què se'ns diu i se'ns presenta com a fets objectius? Ens agrada on, com i amb qui vivim? Jo crec que molta gent que no crida, que no surt al carrer a reclamar, que no "vol molestar" per educació, realment té la seva opinió sobre tot plegat, la qual no agradaria a tothom. Almenys és el meu cas.
I per això enceto aquest blog. Per desfugar-me, per compartir, per discutir, però sobretot per dir la meva opinió i deixar-la en un paper virtual perquè no quedi oblidada. I per fer-ho he triat el 2009. Un any de futur incert en el que, de ben segur, cada dia hi haurà un bombardeig de notícies que veurem com se'ns presenten. Jo en triaré una. I perdoneu-me si no és la que volieu comentar. Això si, jo hi diré la meva. Si voleu...digueu la vostra.